Per la Font de la Murta, entre Albalat dels Tarongers i Segart

Ruta senzilla i curta, encara que amb un desnivell considerable. Aprofita part del sender PR-CV 318.

Aquesta ruta la vàrem caminar el dia 21 d'abril, i feia molt bon oratge! Com ja hem dit, és senzilla i curta. Únicament cal mencionar un parell de dificultats menors: pel que fa a l'ascens, presenta un cert desnivell que es nota quan dus la motxilla, especialment en alguns trams, però rés que complique la ruta. El descens, potser, és un poc més complicat en els tram que discorre vora del barranc de nou per la qüestió de les branques "aèries" i els possibles colps contra la motxilla o el bebé. Aneu amb compte!

Vàrem deixar el cotxe en una espècie de parking vora la carretera, encara que després vàrem vore que tot just enfront del camí de la Murta hi ha molt de lloc per aparcar i t'estalvies uns metres per l'asfalt. A partir d'eixe punt primer es baixa cap al barranc per ràpidament passar per la Font de la Murta i començar l'ascens. Si vos fixeu en el track, voreu que hi ha dos punts que poden confondre: el primer, marcat amb un waypoint, va ser simplement una equivocació en la senda que vàrem prendre (que tampoc no passa rés, sols que varem eixir abans d'hora cap a la Font de la murta). El segon, marcat com a "millor senda" és un desviament opcional que vàrem agafar per ser més senzill. Ací hi ha dues opcions per finalitzar el sender: una possibilitat és baixar cap al barranc encara més, per unes rampes de terra solta amb prou desnivell on pots pegar-te una bona culada. Açò no és massa problemàtic, però carregats com anàvem amb la motxilla, vàrem preferir evitar el risc d'acabar amb el cul i el nano per terra, i vàrem prendre una altra senda que circula uns metres per damunt el llit del barranc i que és molt senzilla (encara que per trams amb una vegetació prou densa, i amb alguns esbarzers "aeris" que cal vigilar).

Vàrem disfrutar molt. Joan ja ha començat a gaudir de tocar, de palpar la natura i li feia molta gràcia agafar-se a les branquetes dels pins, a la pinassa... (por ens feia quan hi havia esbarzers!). Quan arribeu dalt disfruteu la vista que hi ha de tota la façana de la Calderona, amb el Garbí dominant. És impressionant!

La ruta es pot ampliar cap a la Mola de Segart o cap al Xocainet o la Redona (la Calderona no té fi!)... vosaltres mateixos! Ben segur que val la pena!

Track en wikiloc

De Benirrama a La Carroja, la Vall de Gallinera

Dissabte passat anàrem a descobrir una vall que encara no coneixíem, i amb qui millor que el nostre fill i un grup de bons amics del Grup d'Aventura de Foios (GAF). Tots junts vam decidir anar a vore els cirerers florits de la Vall de Gallinera. 

Erem un total de 8 adults i un bebé i anàrem en tres cotxes. Com que de la Vall de Gallinera se n'anàvem a passar la nit a la Vall d'Albaida i no tornaríem a casa fins el dia següent, el nostre cotxe anava carregat de tot el necessari per sobreviure amb una criatura: bressol de viatge, banyereta de viatge... i tot allò que els pares fem que els nostres fills necessiten. És per esta raó que ens dividírem en tres cotxes i no en dos.  A més a més, com que la ruta no és circular, deixàrem els cotxes en diferents pobles. El punt de partida va ser Benirrama, allí deixarem un, el nostre l'aparcàrem a La Carroja i el tercer, com que la resta del grup va continuar un poc més, el deixaren al poble següent, a Alpatró. La idea era fer una bona part de l'anomenada "Ruta dels 8 pobles", que recorre la Vall entre Benirrama i Benissili.

Primerament hem de dir que anàvem en busca de cireres florits i pocs en trobàrem: la calor i el vent dels últims dies havia fet que la flor caiguera. Sabem que els dos caps de setmana anteriors la Vall estava blanca, però nosaltres ja vam vore les restes d'aquell esplendor, que encara lluien. Així i tot, val moltíssim la pena visitar esta bonica Vall per la seua vegetació i el relleu de les seues muntanyes: la Serra de l'almirall i la Serra Foradada; els seus pobles i la seua gent. Els cirerers no fan més que donar-li un toc especial al que no estem massa acostumats per l'Horta de València.

Tots vivim a l'Horta i per molt prompte que volguérem eixir, no arribàrem a Benirrama fins vora les 11 (Recordem que anem amb un bebé que ha de desdejunar-se a la seua hora i tota la resta que ja sabeu!). Bé, una hora perfecta per esmorzar els adults! Com podeu comprovar anàvem molt relaxats i amb ganes de disfrutar...

Així mentres uns ens dedicàvem a distribuir cotxes pels diferents pobles, uns altres buscaven un bar i demanaven menjar per a tots. I ací ve el primer gran descobriment d'esta eixida: la gastronomia de Benirrama i el Bar Roca. Dir-vos que, en el bar, a Joan li tragueren joguets i un taca-tac per poder eixir de la motxilla i deixar-nos menjar tranquils i s'ho va passar en gran! Vos podeu fer una idea de com d'agradables són els amos d'este bar. Allí poguérem disfrutar del menjar típic de la zona (o com a mínim de l'ama del bar) que ells ens recomanaren: coques de blat amb cassoletes diverses per reomplir-les: carn picada, espinacs, ou, gambetes en salsa... Disfrutàrem moltíssim del menjar i acabàrem farcits. De fet tots els que ens menjarem dos coques no tornarem a digerir res més fins la torrada noctura (però això ja és una altra història!).

Així el nostre camí no el començàrem fins vora les dotze i mitja. Mai ho havíem fet així, i menys amb el bebé. A més a més, dissabte feia caloreta i sol. Era la primera vegada que eixíem amb Joan a la muntanya amb estes condicions climàtiques i damunt era passat el migdia. De fet va dinar després que esmorzàrem: a les dotze es va prendre la seua llet i tenia moltíssima són.

Els senyals que trobareu
al llarg de tot el camí

Joan es va dormir de seguida, des del moment que son pare el va alçar amb la motxilla i va pegar unes passes. El sender és molt fàcil i senzill, en tot moment està senyalitzat, a més té poques pendents i el camí és molt ample. Sols passat Benissivà i Benitaia es tanca un poc i al llarg d'uns metres la senda es fa més estreta. És l'únic punt on cal anar amb cura amb les rames i la cara de la criatura.

Benirrama

La senda ix del poble de Benirrama, per cert, molt bonic amb uns carrers estrets i molt ben arreglats, per dirigir-se cap al poble de Benialí. Abans d'arribar es passa per la font de l'Alcúdia i pel despoblat morisc del mateix nom on es poden vore les restes de les velles construccions. Més endavant s'arriba a  Benitaia i Benissivà que es troben junts. La ruta travessa totes les poblacions, així que també podeu visitar els poblets i comprovar que estan plens de vida amb moltes terrasses de bars i restaurants, així com cases rurals. Tenen una gran oferta on escollir.

Fins arribar a La Carroja hi havien 7'34 km. Vam fer bé en deixar el nostre cotxe en este punt, el dia era massa calorós i Joan ja duia un parell d'horetes més o menys dins la motxilla i ja sabeu que més temps no es massa recomanable per a una criatura tan xicoteta.

Ell va notar la calor eixe dia, així com l'horari. Va disfrutar del passeig com les anteriors vegades però estava més nerviós i no va dormir massa a la motxilla. Però com és fàcil de convèncer, unes cançons, uns jocs i unes rialles li van fer passar una bona estoneta.

Els nostres companys continuaren fins Alpatró caminant, uns 2'5 km més. Allí els esperàrem mentres Joan dormia al carro i nosaltres ens bevíem alguna cosa fresqueta. Si mireu el track, vam fer 7'34 km en 4 hores i 10 minuts. Després de tota esta explicació del nostre dia i sobre tot la nostra degustació gastronòmica entendreu que el temps que marca no s'ajusta ni de lluny al que vam caminar, que va ser al voltant de dos hores.

Consells pràctics:

En esta època de l'any ja és imprescindible no oblidar-se mai de crema protectora solar abans d'eixir de cas i tornar a ficar-li'n al llarg del matí. Així mateix un altre imprescindible és la gorra. Altra cosa que a nosaltres ens funciona molt bé és dur un mocador. Tant se val si fa fred o calor, sempre va bé. En este cas el vam emprar per tapar-li un poc més el sol i, de passada, a ell li va semblar un joc molt divertit (recordeu agafar unes pinces, potser el mocador s'envole si no les dugueu!). No oblideu tampoc donar-li més aigua de l'habitual, hem de rehidratar-los el més possible.

Animeu-vos a conéixer la Vall de la Gallinera. Nosaltres s'hem endut un bon record i moltes ganes de tornar!

Track en Wikiloc

De Salem a l'antic Molí de la Font de Cantal i la Serreta

És un lleuger passeig per "estirar les cames" i prendre el sol. La primera part corre junt a una rambleta amb molta vegetació. Una vegada s'arriba al molí s'ascendeix cap a la serreta, on trobarem bones vistes de la zona.

Des del nucli de Salem hi ha dos camins per arribar fins la Font de Cantal. Nosaltres agafàrem el que ix just al passar per la porta de la fàbrica de sabatilles de la Salemera. Fins arribar al Molí de la Font de cantal el camí és molt ample. És una pista per on també es podeu trobar cotxes encara que molt poc a sovint. Esta primera part transcorre entre camps d'oliveres i garrofers i alguna que altra caseta que els últims anys han construït a la vora d'este camí. Una vegada passem estes cases, arribem a la part més baixa del barranc per on voreu córrer l'aigua, la qual cosa depén de l'època de l'any que féu el passeig i si ha sigut un bon any de pluges.  Si seguim este curs d'aigua  i ens desviem per un caminet que ix cap a la dreta arribarem a l'antic llavador.

Restes de l'antic llavador

El temps no l'ha tractat massa bé i està  prou desfet. És una llàstima que l'Ajuntament no dedique esforços per cuidar-lo, netejar la zona i ficar-lo en valor. Junt al llavador hi ha una xicoteta caiguda d'agua.

Si tornem a la pista i caminen uns metres més endavant vorem a la dreta l'antiga conducció d'aigua que arribava fins el molí.

Cap a la dreta hi ha un pontet que creua cap a la casa sobre el curs de l'aigua, heu de passar per este pont per continuar la ruta. Si continuàreu recte per la pista arribaríeu fins Ràfol de Salem. 

La casa de l'Antic Molí de la Font de Cantal és propietat privada però la zona del pontet és d'accés públic i és un bon lloc on descansar i fer un mosset.

El camí que heu de continuar cap a la Serreta passa per la dreta de la casa, tot just al costat del galliner. No està senyalitzat però és una senda molt clara i sense pèrdua. És l'única pujada que trobareu en esta ruta, és molt lleugera i sense cap dificultat.

Entrada al Camí del Cementeri

Quan arribeu a la part més alta, s'obri la vegetació i apareix una esplanada ampla amb pins. És un bon lloc per poder jugar amb els xiquets. Des d'ací tornarem al poble pel camí del cementeri.

Consells pràctics: El dia que férem esta ruta feia fred, no oblideu dur un gorro d'hivern encara que el sol brille fort i esteu en primavera. A més el mocador és un gran recurs que funciona, ens va anar molt bé per tapar-li un poc l'aire fred del matí. Esta ruta si la feu de bon matí i en hivern és molt freda, almenys la primera part quan s'endinseu en el barranc que no li pega molt el sol.

La ruta en wikiloc

Un passeig per la Cartoixa de Porta Coeli

Un passeig lleuger per la zona de la Cartoixa de Porta Coeli. El paisatge de pins és bonic, però destaquen, sobre tot, les vistes de la Cartoixa. Molt recomanable per passar el matí.

Pels voltants de la Cartoixa hi ha moltes rutes per fer. Nosaltres trobàrem esta per Wikiloc i ens va agradar per la distància que s'adaptava prou al que podíem fer amb el nostre fill. Encara i tot canviàrem un poc l'itinerari eliminant una part, però al final ens desviàrem i vam fer més quilòmetres dels que tocava. Esta ruta s'inicia en un clar vora la carretera on no hi havia ningú quan començarem, però que en tornar estava ple de famílies que passaven el dia de "pic-nic". Era el dia de Sant Vicent i tot estava ple de catxirulos. És una zona d'esbarjo, és un bon lloc on dinar i ample perquè els xiquets juguen si aneu amb més majors que el nostre fillet, sempre que no siguen dies de Pasqua que està de gom a gom.
A l'inici, no sols no hi havia ningú, sinò que tampoc trobàrem cap senyal. Aleshores si féu este recorregut el millor és que aneu amb gps perquè trobar el començament a simple vista és difícil. Al llarg del recorregut el camí no té pèrdua, encara que com es creuen tantes rutes per esta zona potser s'enganyeu i feu més quilòmetres com ens va passar a nosaltres.

restes de l'ermita

Al llarg de tot el recorregut el camí és ample, llevat d'un xicotet tram al començament que no té cap dificultat. La recompensa del matí és arribar a la Cartoixa. L'entrada no està permesa però des d'este punt podeu contemplar totes les seues estructures. Poc més avant trobareu les restes d'una antiga ermita.
Encara que a les fotos semble que va ser un calorós dia de primavera pel sol que feia, no va ser així, bufava un fort vent que baixava la sensació tèrmica i que va fer molt incòmode un passeig molt senzill.

Consells pràctics: recordeu sempre que "una oroneta no fa primavera", que és una estació prou enganyosa i que un dia amb sol pot ser fred o calorós. Hem d'anar preparats per a tot quan eixim amb una criatura tan menuda. A la motxilla caben moltes coses i el pare que no duga el fill també du motxilla, així que no hi ha problemes d'espai. Nosaltres tenim tres recursos que no poden faltar: la gorra, un mocador i una braga per al coll. De segur que teniu una braga de coll, nosaltres li la fiquem a Joan, li tapa el coll i fins i tot el cap (la que du Joan a les fotos és de color rosa). En este cas ens va vindre molt bé per tapar-lo i aguantar-li la gorra que se li envolava pel vent. La gorra és bàsica per  protegir-los del sol i mantindre calent el seu cap. També duguem gorret d'hivern per si calguera. Agafeu un mocador gran que tant val si fa fred com si fa massa calor: és perfecte. 

La ruta en wikiloc

De Beselga a la Font de Barraix

Ahir diumenge varem pujar des de Beselga, prop del poble d'Estivella, a la Font de Barraix. És un sender molt entretingut i agradable, que considerem de dificultat moderada si dugueu un bebé en la motxilla per diversos motius:

a) la vegetació pel barranc, en el descens, és prou densa, i dificulta els moviments.. alerta amb la cara del menut!;

b) el dia que el vam fer no era massa assoleiat, i feia molt de vent, cosa que tampoc no era massa agradable;

c) és relativament llarg (per al bebé... recordeu que més de dues hores seguides "penjant" no sol ser ni agradable ni recomanable!).

Tanmateix val molt la pena!!

Vàrem deixar els cotxes en Beselga, al costat d'Estivella (està indicat a la mateixa carretera, si entreu al poble des de l'est i passeu el restaurant Els Pins), tot just al costat del castell. Des d'allí enfilarem el sender, com podreu veure en el track. La primera part, la pujada cap a la font no te massa dificultat, més enllà del desnivell que se va acumulant. El més incòmode en el nostre cas, com ja hem dit va ser el vent i el mal oratge que poc a poc es va girar.

En la Font de Barraix

Bibe-time

La font de Barraix és el punt més alt de la ruta, i és un bon lloc per parar i descansar si és necessari. Per arribar-hi cal passar el desviament que condueix per la senda del barranc de nou cap a Beselga, i caminar un centenar de metres més. Nosaltres no ho vam fer massa llarg, ja que eren al voltant de les 11 del matí i al nano li tocava el bibe a les 12. Així que decidirem començar el descens i acostar-nos tot allò que puguérem als cotxes. El descens, com la pujada, és molt bonic, potser més perque és més frondós al discòrrer paral·lel al barranc. De fet, com hem dit, eixa és una de les dificultats del trajecte: cal vigilar les branques i brosses que creuen el sender, ja que les situades a mitja altura, que en són prou, poden "impactar" contra la motxilla, i contra la cara del bebé en el pitjor dels casos. El fet de baixar amb tanta cura va fer el descens lent, i no varem aplegar a temps als cotxes. Ja quasi al final de la ruta, a punt d'entrar en la pista forestal, varem decidir parar a que el nano esmorzara (marcat al track). Una vegada acabat el bibe, continuarem més tranquils fins a Beselga. I d'ahí, a dinar! (Per cert, dinàrem a Petrés al bar que hi ha a la plaça del poble, tot just enfront l'església, no recordem el nom però no té pérdua. Es menja bé, està net i cap un carro sense problemes i més d'un també)

Com podeu comprovar en esta ocasió no anàvem a soles. Quedàrem amb uns amics amb els quals ja eixiem a caminar abans de tindre el nostre fill. Tant per ells com per nosaltres el ritme ha canviat. Ara mana Joan en els horaris de menjar, per exemple. Vàrem passar un matí molt agradable. Encara que ens van haver d'esperar mentres Joan dinava, la resta va ser igual que abans. Joan va dormir uns quants quilòmetres i va estar molt tranquil; potser un altre dia no siga així i es fique nerviós. Hem de tindre la confiança suficient amb els amics per anar junts i si ens retrasem poder dir tranquilament que tiren endavant, que ja els agafarem. La situació és nova per nosaltres i pels amics, així que tots hem d'aprendre. Sols esperem que vullguen eixir amb nosaltres moltes més vegades!

La ruta en wikiloc