dimecres, 19 de juny del 2013

Camí de Mosquera

Dissabte passat la nostra intenció era fer la ruta circular de Mosquera i el Barranc de la Falaguera en el terme municipal d'Azuébar en el cor de la Serra d'Espadan. L'havíem seleccionada del llibre : CUÉLLAR, Esteban. Parque natural Sierra de Espadán (Caminando por la Comunidad Valenciana ; 7). Per primera vegada no hem pogut acomplir la nostra idea inicial, no està mal després de més de 70 quilòmetres amb Joan a l'esquena... Moltes xicotetes raons provocaren este canvi d'itinerari. 

Encara que com ja vos mostràrem al facebook la nit d'abans tot estava preparat, ens faltava el condicionant més important: Joan. Ens va costar moltíssim eixir de casa. Dos vegades estiguérem en la porta i ens va tocar tornar a entrar per problemetes als bolquers i per expulsions de sobres de les farinetes matutines. Són coses que amb les criatures mai pots preveure. Què vos anem a contar que no sabeu ja! Són uns inoportuns! Aíxí que amb tot isquérem tres quarts d'hora més tard del que teníem pensat. 

Ens trobàrem amb Candela a Azuébar. Candela és la col·lega de Joan de 6 mesos que ja ens ha acompanyat en més d'una ocasió. Quan començàrem a caminar ja era prou tard per un 15 de juny. El sol i la calor calfen massa a la muntanya. És cert que buscàrem una ruta molt atapeïda pel barranc, però per anar amb xiquets tan xicotets no era una bona hora per començar. Tampoc sabem si va ser la calor o què però Candela no estava eixe dia molt motivada per anar en la motxilla. Semblava que tot estava en la nostra contra per fer tot el recorregut, així que decidírem arribar al Mas de Mosquera i tornar pel mateix camí.

No poguérem fer el recorregut complet, volem tornar a la tardor per poder acabar-lo, de segur que amb més fresqueta ho disfrutarem més. Esta eixida també la recordarem perquè hem comprovat que som un equip molt resolutiu que en un tres i no res construírem un tendal per la motxilla de Candela, si punxeu accedireu a l'àlbum que hi ha al facebook. A més a més al final del camí va arribar la recompensa: un dinaret a Segorb i un gelaet de Mario Tacco. Ací fem publicitat quan alguna cosa ens agrada moltíssim i no es podeu perdre estos gelats artesans quan visiteu Segorb o Altura on també hi ha una altra geladeria.

Una vegada feta està puntualització tan dolça vos anem a contar com és la ruta que finalment vàrem fer. L'hem anomenada camí de Mosquera ja que arriba fins El Mas de Mosquera travessant el barranc de la Falaguera. Una vegada arribeu a Azuébar des de Soneja, continueu per la carretera i a mà esquerra voreu un seguit de bancs de pedra. Esteu alerta perquè una vegada passeu l'últim, ix un camí asfaltat a mà esquerra que heu d'agafar.

Este camí no té pèrdua l'heu de seguir fins que desaparega el ferm. Trobareu una zona ampla on podeu deixar el cotxe. El camí és molt còmode i fins arribar a La Mosquera no té cap dificultat, no hi ha desnivell i està prou protegit del sol. De fet al Wikiloc hem classificat la ruta com a passeig. Mentres camineu podreu disfrutar de sureres centenàries, així com de xops i altres espècies pròpies de les zones de barranc. No heu d'agafar cap desviament per arribar al mas, sempre heu de seguir el camí. És molt senzill. Són 4'15 quilòmetres fins arribar al mas de Mosquera, en total la ruta són 8'30 quilòmetres (anada i tornada) que es fan en un no res. Esta ruta és més que fàcil!

El mas de Mosquera és imponent, un gran exemple d'arquitectura rural que s'ha fet malbé amb els anys, el desús i el vandalisme. És un bon lloc per descansar a l'ombra de la casa i els pins que l'envolten. Joan va dinar allí molt fresquet! Pot ser un bon moment per explicar als vostres fills que fa una casa al mig de la muntanya. El seu origen musulmà, la deshabilitació amb l'expulsió dels moriscs, l'aprofitament dels recursos de la muntanya: l'extracció del suro, les carboneres, l'aprofitament de la llenya, la producció de la mel...

La muntanya ens dóna milers de recursos per ensenyar els nostres fills. Com a hores d'ara Joan i Candela no entenen de moriscs i carboneres ens dediquem a mostrar-los els colors, els olors i els sorolls que la muntanya ens regala.

Ací teniu el track que hem penjat al wikiloc... Disfruteu!

dissabte, 8 de juny del 2013

El Barranc d'Aigua Negra des del pou de neu d'Espadán

Hui mateix hem tornat a eixir amb Joan i la motxilla (i per primera vegada anem a penjar la ruta en el mateix dia!). Se tracta d'una ruta no massa llarga, i molt xula, que discorre principalment per entre sureres, llidoners, pins i, sobre tot, pel llit del barranc, que resulta espectacular. L'hem considerada de dificultat moderada pels desnivells que presenta en alguns trams, tant de pujada, sobre tot al principi, com de baixada en el descens. També en el barranc trobem la dificultat de caminar sobre còdols, i principalment la densa vegetació, que en alguns punts forma autèntics túnels. Precissament la densa vegetació i els barrancs són bones raons per anar en esta época a Espadán. Solen ser rutes un poc més fresques i ombrejades que les que podem trobar en altres llocs que, encara que molt bonics, resulten massa calorosos en estes dates.

La ruta la vam descobrir en el llibre d'Esteban Cuéllar. Parque natural Sierra de Espadán (Caminando por la Comunidad Valenciana ; 7). Sobre la proposada per l'autor hem fet un canvi: per raons de temps disponible, no hem fet la pujada al vèrtex geodèsic del cim Espadán, sinó que directament hem agafat la senda que baixa cap al barranc, cosa que estalvia al voltant d'1,5 km de pujada i baixada amb molt de desnivell (tanmateix fa temps, sense la motxilla, ja vam pujar ací, i val la pena. No és més difícil que la resta de la ruta, i compensa l'esforç. Si aneu bé de temps, arribeu dalt).

La ruta comença a l'aparcament que hi ha en un coll en la carretera entre Algimia d'Almonacid i Alcúdia de Veo. És molt fàcil de trobar. Com que és el punt més elevat de la carretera, està molt visible per l'enorme plafó de color taronja que avisa de la "Pendiente Prolongada". Ací s'agafa una senda ben visible que en pocs metres passa pel pou de neu. Cal continuar el contundent ascens per la senda durant un 700 metres. Ull amb una senda que trobareu cap a la dreta uns 150 metres després de començar la senda. NO és la que cal agafar. Continueu cap amunt. A uns 500 metres de l'eixida la pujada se relaxa. Allí s'obri una bona panoràmica cap a l'oest, on ja podeu veure el barranc que després descendirem. Als 700 metres de l'eixida cal que aneu amb compte, ja que heu de tombar cap a la dreta per una senda marcada amb una X blanca i groga. És a dir, en eixe punt deixareu la senda PR que puja. Tireu cap a la dreta en eixe punt. L'X està (en el dia de hui) pintada sobre una soca de pí, en un tram de la vessant que crida l'atenció per la quantitat de pins que hi han, i per estar molt neta de mates. La senda baixa ràpidament cap al SO, en direcció a una pista forestal. El caminet no té massa pèrdua, encara que en alguns punts no resulta massa clar i no te més marques que algunes fites de pedres amuntonades. La qüestíó es anar baixant, amb compte, que alguns punts presenten prou de desnivell i pedres soltes. Aproximadament a 1,3 km. de l'inici de la ruta (uns 600 metres de baixada) arribareu a la pista forestal, que heu de prendre cap a l'esquerra.

Per la pista heu de caminar més o menys 1 km., fins a trobar un camí que comença a baixar cap al llit del barranc. Recordeu que heu d'anar per la pista durant 1 km. Després tombeu cap a la dreta per un camí que baixa cap a la Font de la Parra, mig amagada en un gir del camí a uns 600 metres del desviament. Continueu pel camí, ara més o menys en recte cap a l'O, i fixeu-vos en les sureres, que són espectaculars. Però ull!, a uns 600 metres hi ha un xicotet caminet, molt estret, que heu d'agafar cap a la dreta per començar a baixar, ara sí, cap al llit del barranc. Estem a uns 3,5 km. de l'inici de la ruta. Quan vos enfileu pel caminal, a uns 200 metres trobareu una placa metàl·lica sobre una pedra que assenyala unes escales que baixen directament al llit. Les trobareu a la vostra dreta. Baixeu per elles.
Ara començareu a gaudir del barranc, ombrejat i molt dens. Continueu la senda, que discorre creuant el barranc en alguns punts. No és difícil de seguir. En alguns moments la vegetació és molt molt densa, i hi ha alguns rosers, així que vigileu la motxilla i les mans del nano si té la costum de treure-les i tocar-ho tot! L'únic punt que pot ser un poc confús en el barranc és un desviament que cal prendre a dreta a més o menys a 1,3 km. de les escales que haureu baixat abans. Sembla que la senda principal continua recta, però heu d'agafar un desviament cap a la dreta, que creua el barranc. Si aneu amb cura, segur que el voreu. Continueu uns 300 metres més pel barranc, i ja voreu com en eixe punt la senda el creua per última vegada i comença a ascendir per la vessant dreta. Estem a uns 5,3 km. de l'inici.

La senda puja per la vessant prou depressa, acumulant desnivell. uns 200 metres més amunt trobareu un corral abandonat, prou gran i fet ja runes. La senda se bifurca: cap a l'esquerra baixeu a la zona recreativa de la Font de la Calzada. Cal continuar cap a la dreta, per una senda que volta el corral per darrere i puja per la vessant amb prou de desnivell. És un ascens d'uns 700 metres que va a eixir a la mateixa pista que hem agafat abans, però uns metres més enrerre. Ací ja no hi ha problema: tombeu cap a l'esquerra i continueu la pista fins l'aparcament.


Hem passat un bon matí gaudint de la Serra d'Espadàn. Ens hem envoltat de sureres, pins, carrasques... a les zones més altes, llidoners i xops al barranc. Hem trobat cirerers que a Joan li han enamorat (ens va costar allunyar-nos de l'arbre). Com ja hem dit abans, els darrers caps de setmana anem cap a Espadán per buscar més ombra. Encara que ja estem a juny hui a eixit un dia fresquet i més encara cap al nord i enfonsats en un barranc. No oblideu dur robeta per si canvia l'oratge, no es confieu en pensar que a la vostra casa fa calor. Heu de dur jaquetes per tindre la possibilitat de vestir-lo a capes com una ceba. Aneu preparats i podreu gaudir sense preocupar-vos de res!



Track en Wikiloc

divendres, 7 de juny del 2013

Una volta per la Foia de Salem

Duguem dos setmanes de retard amb el bloc... Demà tornarem a eixir i encara ens queden dos rutes per penjar. Haurem de donar-nos un poquet de pressa!

Esta ruta la vam fer el dia 26 de maig, al dia següent de la pujada al Benicadell. Com que el dia d'abans havíem fet una eixida més forta, vam pensar fer-ne una de més curta el diumenge de matí. La nostra intenció era fer un circular que ix de Salem fins al Ràfol de Salem i torna a Salem. Ja vàrem fer este camí fa anys però ara no el vam trobar, així que férem una volta alternativa per la foia de Salem a l'ombria del Benicadell. 



Van ser finalment uns 8 quilòmetres. La diferència més gran amb el dia anterior és que el desnivell era molt lleuger. És una volta molt fàcil i senzilla, sense pèrdua, molt còmoda per anar amb motxilla porta bebés i bonica per disfrutar de la vista de la foia de Salem.

De Salem isquérem cap a la Font d'Elca. Al final de l'avinguda de la Llibertat (sense pèrdua, és el carrer més llarg i ample del poble) ja trobareu senyalitzacions per arribar-hi. Caminàrem per una ampla pista que creua camps d'oliveres i garrofers. Al llarg d'este trajecte estan senyalitzades diverses construccions relacionades amb el reg tradicional, entre les quals destaca principalment la bassa de la Font d'Elca. Nosaltres no aplegàrem a la font, però heu de saber que és un bon lloc on descansar i beure aigua bona i fresca.
Just abans d'arribar a la bassa ix un camí junt una pineda que comença a girar cap a l'esquerra. Este sender  recorre l'ombria del Benicadell per la part més baixa. Mentres camines, dalt veus el Benicadell i baix, Salem.

Prompte ens adonàrem que anàvem en sentit contrari al Ràfol de Salem i que no era el recorregut que volíem fer. Encara i tot continuàrem. El paisatge és molt bonic i sempre hi haurà temps per fer l'altre circular. Esta nova versió inesperada també ens duia a Salem, encara que pel sentit contrari. Vam disfrutar amb la florida camomil·la!





Només hem de fer una xicoteta puntualització d'este camí. És habitual que l'utilitzen els caçadors i, com no, han deixat una bona mostra de la seua activitat a l'abandonar cartutxos per tot arreu. Produix prou indignació per no dir altra cosa.





Com que en un tres i no res vam arribar a Salem (almenys així ens va semblar) vam decidir fer el circular un poc més llarg. Visitàrem l'antic llavador del pouet i anàrem a esmorzar al calvari, el qual està a las afores del poble, en la carretera del port de Beniarrés. S'ha de caminar uns 500 metres per carretera, però no patiu,  no té massa trànsit. Val la pena pujar al calvari. L'han restaurat els últims anys i està molt ben acondicionat amb banquets. A la part més alta hi ha una bonica pineda i unes vistes de Salem i del Benicadell que són espectaculars.


Vam passar un bon matí, molt tranquil i relaxat. Disfrutàrem de les vistes i de totes les possibilitats que ens dóna Salem i que encara no hem descobert del tot. Joan ho va passar també molt bé. Va cridar, va riure, va dormir i va jugar amb la terra, l'herba, les pedres i les branquetes. Sempre amb molta cura que no es clave res a la boca, aneu espai! Joan experimenta amb la natura en cada eixida!




dilluns, 3 de juny del 2013

Pujada al cim del Benicadell

Dissabte passat Joan va pujar el seu primer 1000 i quin millor que el Benicadell. Esta serra que s'obri a dos comarques alhora és un espai fronterís incomparable entre la Vall d'Albaida i el Comtat. Hem perdut el compte de les vegades que hem pujat i algunes menys que hem fet nit allà dalt, així que calia presentar el Benicadell a Joan.

Com que ja comença a calfar el sol, s'alçàrem prompte, avançàrem un poc el desdejuni de la criatura i a les 9:15 ja estàvem pujant. Começàrem a caminar des de la Casa de les Planisses o Casa dels guardes com també és coneguda a la Vall d'Albaida. A este punt s'arriba des d'un desviament entre el Ràfol de Salem i Beniatjar. La pista forestal que hi arriba està en molt bon estat, no hi ha cap problema, això sí, aneu espai.

En esta ocasió ens acompanyaren 5 amics i Martí, un xiquet de tres anys i mig, el qual també va utilitzar la motxilla per pujar al cim, encara que ell ja no és un bebé. Martí ja pesa vora 16 quilos i els seus pares van acabar prou cansats.

Hem descrit el recorregut com a circular al Wikiloc però no ho és, l'anada i la tornada es fa pel mateix camí. Ho hem fet perquè hem penjat el track sencer, no només l'anada, i així hem comptabilitzat els quilòmetres com si fora un circular. En tot cas és lineal. Esta ruta és molt fàcil, l'única dificultat potser siga el desnivell, s'ha d'estar un poc en forma per pujar-lo amb càrrega delicada a l'esquena. Des de l'última vegada que pujàrem, va ser farà més d'un any, han acondicionat molt el sender, han millorat la senyalització, han estabilitzat el camí i fins i tot han ficat baranes, les quals ens semblen innecessàries. Així que no teniu excusa, és encara més fàcil i còmoda que abans.

La pujada al Benicadell no té únicament com atractiu pujar al cim per disfrutar de les vistes (si teniu sort i teniu un dia molt clar podeu vore fins i tot Eivissa), al llarg del camí de l'ombria disfrutareu d'un bonic paisatge, així com també podeu visitar la nevera del Benicadell, un bon exemple d'arquitectura en pedra seca (vos deixem un interessant enllaç del bloc A un tir de pedra per conéixer millor les neveres i caves del territori valencià)
Nosaltres vam pujar directament al cim per evitar la pujada final amb més sol, però a la baixada sí ens desviàrem cap a la nevera. En total són 8'18 quilòmetres i vam tardar vora cinc hores! Realment en moviment estiguérem al voltant de 2 hores, la resta del temps vam disfrutar de la serra, d'un bon esmorzar i de la nevera.

Encara que siga un dia de sol i calor no es confieu, recordeu que aneu amb una criatura i agafeu una jaqueta més grossa. El canvi de temperatura dalt potser prou considerable, a més que el més normal és que es gire vent al dalt. Per arribar al punt geodèsic del Benicadell cal fer un últim tram molt curt per roca. No té massa dificultat si vas amb cura i no tens por a les altures, però vam considerar que millor no arribar fins eixe punt amb Joan. Així que els xiquets pararen junt a la figuera que trobareu just abans de començar este tram, mentres els adults pujàvem per disfrutar de les vistes d'altura.

Ací esmorzaren, hi ha prou espai per seure i disfrutar. Joan va dinar les seues sopetes junt a la nevera quan ja anàvem de baixada. Una de les novetats d'esta eixida ha sigut que ha començat a utilitzar les ulleres de sol i ha sigut tot un èxit, de fet ha dormit més que mai amb elles posades. No les oblideu, els ulls dels xiquets són molt més sensibles que els nostres a la llum del sol. (Llegiu la pàgina 68 de Montañismo con niños)




Com ja vos hem dit al principi, en esta ocasió ens acompanyava Martí el qual quasi no cabia dins la motxilla amb més de 3 anys i mig i 16 quilos de pes. Així i tot, encara que els seus pares acabaren molt cansats, ell ho va passar molt bé. La motxilla que duien és una Deuter Confort Plus (a la pàgina "La motxilla porta bebé" teniu  informació), però Martí tenia un problema; és tan llarg que les seus cames li penjaven massa i estava molt incòmode. Així que vam trobar una solució, li férem un estrep amb una xicoteta branca que trobàrem pel camí i va anar molt còmode des d'eixe moment.


Vos animem a que aneu a conéixer la Serra del Benicadell. No només podeu pujar al cim, també podeu fer el sender de les fontetes, arribar fins Adtzaneta d'Albaida o escalar la cresta del Benicadell, encara que açò últim millor sense bebé en la motxilla.



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...