dilluns, 21 de novembre de 2016

Cap de setmana a Penàguila a la Casa rural Valor

Ja feia un temps que teníem ganes de fer una escapada familiar. I, com són les coses!, uns bons amics ens havien recomanat anar-hi a la Casa rural Valor de Penàguila. Així que després de mirar diferents llocs que tenim pendents de visitar amb calma (la Tinença, els Ports, Hoces del Cabriel…), ens va picar l'enyorança de les velles (i belles) rondalles que encara no havíem contat als nostres fills i ens decidírem per Penàguila, ja que esta casa rural esta tematitzada en les rondalles recopilades per Enric Valor.

Durant tota la setmana ens hem preparat i hem reviscolat el «Dimoni fumador» o la vella de dol del llavador de «I queixalets també!»... i vés per on que en arribar a la Casa, Germán, el propietari ens diu que ens ha tocat en l’habitació de «I queixalets també!» Quina alegria! Com a mínim per nosaltres, perquè Joan estava un poc mosca amb eixa rondalla des de què el pare sherpa va fer una interpretació massa exagerada de la criatura trobada a la neu i el va fer tremolar de por. Però res d'això! I tots encantats d’estar en tan especial llogaret!

Ara que està tan de moda això de “family friendly”, la casa Valor ho és? Pensem que eixe és un concepte molt subjectiu i impossible de mesurar. Ara bé, si la qüestió és si hem estat a gust i còmodes, la resposta és sí, sense dubte. Llavors per nosaltres sí que ho és. Què buscavem? Per nosaltres un lloc “family friendly” és aquell al qual no sents que els menuts molesten, i no hem tingut en cap moment eixa sensació. L'habitació era gran. Prou gran per dormir pare, mare i Joan en llits i el menut en un bressol que ens han deixat a la casa. I no ens hem sentit asfixiats. En el menjador els menuts tenen un raconet amb joguets i llibres per estar entretinguts, i molt atents, ens situaven per sopar i dinar allà de vora. I una cosa que per nosaltres és fonamental: tenien una estupenda sopa, que és el menjar preferit dels nostres fills.
A més a més és una casa temàtica que gira entorn a la figura i obra d’Enric Valor, les rondalles i els paisatges que Valor va recuperar i embellir. Moment immillorable per contar als menuts aquelles històries si encara no ho heu fet.


Nosaltres solem buscar i anar a cases rurals amb cuina per fer els nostres menjars -tots sabem que ix millor de preu. Però en esta ocasió no ens abellia pensar en res d'això, així que hem dinat i sopat a la casa. Podreu gaudir de cuina casolana, on volem destacar plats de la gastronomia comarcal com la pericana o les coques per desdejunar-se, entre d’altres. Les postres, magnífiques -flam de carabassa ara que estem de tardor, panacota de torró ara que Nadal asoma el nas, o la tremenda coca de xocolata. I menció especial per als plats de bolets que casualment tenien el diumenge, ara que és època: pintxos de puntxeta, coques de trompeta de la mort o lasanya de bolets variats… quina meravella!

Què podem fer un cap de setmana a la zona de Penàguila?
Us anem a contar el que hem fet nosaltres la qual cosa no vol dir que siga exclusivament el que us oferix esta zona.

Visitar el llavador del poble on podreu contar-vos la rondalla de “I queixalets també!”, no patiu que la trobareu escrita a un plafó a la paret. Es troba en la part baixa del poble. Cal passejar per entre els oms magistralment descrits per Valor i anar més avall del parc infantil.


Visitar la cova de “El Dimoni fumador”. Per tal d’arribar-hi heu de pujar fins el calvari i seguir el seu traçat. Cal travessar vàries vegades la carretera i finalment agafar una senda per pujar-hi. Dissortadament no està indicada, així que consulteu al wikiloc el track de la pujada al molló, ja que passa per allí i està marcada (paciència, en breu el publicarem - si no podeu esperar i aneu a Penàguila, pregunteu i de segur vos ho indicaran).



Si voleu allargar un poc l'excursió a la cova, podeu continuar pujant fins de vora el Castell, a un promontori rocós que anomenen el molló. La senda per pujar no està marcada, però és senzilla i si seguiu el track no té pèrdua. El que sembla més difícil és arribar al Castell pròpiament dit, ja que cal travessar un pas de roca pelada amb certa caiguda i que nosaltres no ens vam atrevir a fer amb els menuts. En uns dies us parlarem d’esta ruta al blog.



Passejar fins el Jardí de Santos. És tracta d’un curiós i bonic jardí botànic situat a la finca del mateix nom que pertanyia a un terratinent del poble, Joaquim Rico, i que ha sigut cedit a l’Ajuntament. Inclou un hivernacle amb orquídies, una bassa rodejada de moltes espècies de plantes i un laberint de xiprers i teixos del què fins i tot als adults ens pot costar eixir. No deixeu de jugar a perdre-vos i trobar-vos allí dins! Cal dir que actualment el Jardí està tancat provisionalment, però a la Casa Valor tenen unes claus que molt amablement vos deixaran. Des del poble podeu anar i tornar per un circular i junt al Jardí de Santos trobareu una zona per fer picnic i també jocs infantils que els menuts gaudiran.


Esperem trobar un ratet per parlar-vos amb més cura de la ruta al castell i al Jardí de Santos però en tot cas ací teniu una bona proposta per passar un tranquil cap de setmana a l’Alcoià, menjar bé, gaudir de la natura i dels vostres fills i filles.

diumenge, 13 de novembre de 2016

Circular pel Castell d'Aielo (Vall d'Albaida)

La ruta de hui ens ha dut de nou a la Vall d'Albaida, en esta ocasió al Castell d’Aielo o de Rugat - la majoria de referències que hem trobat l'anomenen Castell d'Aielo però la nostra sorpresa ha sigut que al llarg de tot el sender es fa referència al Castell de Rugat. És una ruta senzilla, ideal per anar amb els menuts. Hui hem fet esta excursió gràcies a l'organització del Club de muntanya AGDA de Salem, al qual pertanyem tota la família. Les eixides del Club es plantegen amb dos possibilitats, una llarga per als més muntanyers i una curta per a totes les edats. En total han sigut uns 6 km on hem pogut gaudir de la meravellosa ombria de la serra del Benicadell.
El grup ha estat conformat per 6 adults, 4 menuts senderistes d’entre 4 i 11 anys i Guillem en la motxilla, i la ruta ha deixat amb molt bon sabor de boca a tots i totes!


El recorregut és el sender SLCV-43, i ens porta del poble d’Aielo de Rugat al castell i tornada per una circular, per tant la ruta pot iniciar-se on vulgueu. Nosaltres hem optat per pujar amb els cotxes un poc més amunt del Molí d’Aielo per tal de començar directament l'ascensió cap al Castell per la senda de l'ombria. Si consulteu el mapa del wikiloc fixeu-vos que des d’on hem deixat els cotxes cal tornar enrere uns metres per la carretera per començar a pujar. De seguida voreu una fita amb les indicacions. És una senda estreteta, molt entretinguda, per la qual poc a poc però sense parar anireu ascendint-hi cap al Castell entre pins, coscoll, algunes falagueres… una vegetació ombrívola que malgrat la sequera es conserva prou exuberant. Sense pèrdua i després d’uns quaranta minuts de caminar, arribareu al Castell.



El castell és una fortificació d'origen musulmà que formava part del sistema defensiu de la taifa de Xàtiva i protegia la serra del Benicadell. És un lloc estratègic des d’on hem pogut veure clarament el castell de Xàtiva, el de Carrícola i l’ermita de Castelló de Rugat. Les vistes són fantàstiques i hem aprofitat per esmorzar i gaudir del solet del novembre.


En baixar del castell, hem agafat la senda que baixa per l’altre vessant en direcció a Aielo. Esta senda baixa xino-xano cap a la font de Ferri. Hem travessat alguns enllaços i desviaments per visitar altres indrets de segur ben interessants, però nosaltres hem optat per no deixar la senda principal. Encara que no té cap pèrdua, en el track teniu assenyalats alguns punts on hi ha possibilitat de desviar-se.
Hem continuat baixant fins arribar finalment a la font de Ferri, això sí, fent alguna paradeta en un arbocer per prendre forces!


La font de Ferri marca una bona fita en el recorregut. Ací és creua el nostre sender amb la Ruta de l’aigua de Montitxelvo, que ja vàrem fer fa temps i tenim encara pendent de contar-vos (així de desastres  som!). Dissortadament la sequera quasi ha fet desaparèixer la font, de la que ara sòls brollava un filet d’aigua quan era normal que tinguera un bon toll. En qualsevol cas és un raconet molt agradable.


En passar la font cap a l’esquerra entre baladres de bona talla, hem eixit a una pista formigonada on està la cruïlla de diversos senders i hem tombat cap a l'esquerra per seguir la carretera fins Aielo.


Com que els cotxes ens estaven esperant més enllà del Molí, ara cal seguir els senyals del sender, travessar el poble i pujar per la carretera fins el Molí. Com que els menuts ja ho havien donat tot i s’havien portat com uns campions els hem deixat jugar en el parc que hi ha de vora el llavaoret i el Molí mentre alguns dels majors hem pujat fins els cotxes.


Un matí molt bonic que hem gaudit tots, ens ha acompanyat el bon oratge (quin plaer dóna anar en màniga curta al mes de novembre), els companys de viatge (no hi ha res millor per als xiquets que anar amb més xiquets per la muntanya, i no hi ha res millor per als pares que sentir les rialles dels menuts i que cap d'ells pronuncie eixa frase tantes vegades sentida... Estic cansat!) i un trajecte que ha estat tota una sorpresa no sols pel paratge i les vistes, sinó també per les bones condicions del sender i la bona senyalització. Apunteu-vos-la, us la recomanem encaridament!

Característiques de la ruta: 
Circular: 6,14 km
Desnivell: 275 m
Temps en moviment: 2h 30 min. aprox. (amb molta calma)
Edat dels xiquets: 4 anys (Joan), 5 anys (Vero), 6 anys (Noa), 11 anys (Iria) i 21 mesos (Guillem dins la motxilla)




Powered by Wikiloc

diumenge, 5 de juny de 2016

Un passeig pel paratge de la Cova Negra (Xàtiva, La Costera)

Després de molts mesos tenim el propòsit de tornar a activar el bloc, així que esperem que no ens deixeu de llegir. Hui vos presentem la ruta que vam fer el dissabte passat, 4 de juny,  en el paratge natural de la Cova Negra, creuat pel riu Albaida i amb un paisatge molt interessant.
Podem considerar que es tracta d’una ruta senzilla i agradable, si bé i a causa d’una errada, nosaltres la vam fer dos kilòmetres més llarga de l’esperat. La versió que teniu al Wikiloc és la vam fer. La idea era no haver arribat a Les Arcades, i haver creuat directament el riu Albaida, però ens vam passar el desviament, com ara després descriurem, i se’ns va fer massa llarga. I més encara quan la calor era prou asfixiant a causa de l’elevada humitat del riu. Malgrat que no té cap tipus de dificultat tècnica, la ruta tal i com la vàrem fer nosaltres la hem considerada moderada per ser prou llarga (7,5 km) i per la calor que fa a la zona ja en estes dates. Evidentment és moderada per als nanos, no per als adults si estan acostumats a caminar! Però clar, Joan té tres anys, encara és menut, i la longitud del camí més la calor el van fer protestar de tant en tant, especialment en el camí de tornada. Controleu tot açò quan aneu amb nanos que siguen molt menuts. Per a xiquets i xiquetes ja més majorets, no hi ha cap problema sempre i quant els agrade caminar! Però la zona és propensa a les temperatures elevades. No oblideu este detall, i més tenint en compte que l’estiu ja va aplegant!!!
Per resumir: és una ruta molt interessant, amb bones zones d'ombra i aigua, cosa que la fa bona per a estos primers dies de calor. Però tanmateix, cal anar amb compte precissament amb les temperatures, ja que vos poden jugar una mala passada. Aneu. Tasteu-la. Arribeu a la Cova Negra, i si vos trobeu amb forces, continueu el camí. Si no, ja haureu gaudit prou de l'ombra, el riu i les vistes. Si fa calor, banyeu-vos i deixeu que els jovens senderistes gaudeisquen de l'entorn i juguen! Sols per això paga la pena, ja que el lloc és meravellós!
Per tal d’arribar cal prendre la N340 des de Xàtiva a Bellús, i ja en la última corba abans d’entrar a Bellús, tombar cap a l’esquerra pel camí dels Estrets de l’Aigua. Aproximadament a un kilòmetre hi ha un aparcament on s’inicia la ruta. Ràpidament ens introduirem en un agradable passeig entre el riu Albaida a la dreta i les parets de la cova de la Petxina a l’esquerra, on fàcilment hi trobarem gent escalant. Podeu acostar-vos a la paret i fins la cova de la Petxina per una senda que puja, paral·lela a la que nosaltres anem a seguir i que està indicada al track. Uns pocs metres després arribàrem a l’assut de Bellús, on si el dia és de calor, la temptació de prendre un bany serà difícilment evitable. 

Continuarem per la marge esquerra del riu en direcció a la Cova Negra, a la que arribàrem després de recórrer aproximadament 1800 metres des del punt d’eixida. De camí es pot gaudir de meravelloses vistes al riu.
La Cova Negra és un interessantíssim jaciment prehistòric on s’ha documentat la presència de neandertals, els éssers humans que ocuparen Europa abans que arribara la nostra espècie. Ara fa uns 40000 anys que aquests neandertals desaparegueren de les nostres terres, però coneguem la seua presència i alguns trets de la seua forma de vida a partir de jaciments com la Cova Negra. Podeu informar-vos més en el mateix jaciment, on en un plafó hi trobareu informació.
Després de descansar un poc a l’ombra de les figueres d’eixe paratge, continuàrem la ruta per buscar el punt per on es pot creuar el riu, tal i com s’indica en la descripció que fan de la ruta a la guia “Rutas con niños en la Comunidad Valenciana”, i que ja hem referit en moltes ocasions. Dissortadament, i com sol passar, ens vam passar el punt i acabàrem arribant a Les Arcades, cosa que ens va suposar fer quasi dos kilòmetres de més, que ja passat el migdia i amb bona cosa de calor no era gens agradable. Val a dir, però, que si teniu temps i podeu acostar-vos, el aqüeducte medieval de les arcades és ben bonic. De vora les arcades hi ha una font que ens va anar molt bé per refrescar-nos i recuperar la forma. Tornarem enrere i finalment trobàrem el camí.
Indicacions per què no vos passe el mateix: després de Cova Negra continueu la senda per de vora el riu. Quan pugeu unes escales fetes amb fustes tombeu pel carrer que se obri a la dreta i baixa cap al riu. No feu cas de les marques del PR i GR, ja que vos conduiran a les arcades. Per creuar el riu cal baixar per eixe carrer fins creuar una sèquia. Quan la creueu, camineu un poc cap a l’esquerra i a pocs metres trobareu un corredor entre les canyes. Superat aquest punt ja heu trobat la senda correcta i en pocs metres estareu en la zona recreativa de La Xopà.
En aquest punt podeu parar a descansar i prendre alguna cosa fresqueta. A nosaltres el temps ja se’ns tirava damunt, i la calor havia matxucat més del que ens haguera agradat al pobre Joan, qui ja protestava i no volia caminar més (ja portàvem vora 5 km i feia massa calor i moltíssima humitat...). Així que sense més, i amb molts entreteniments, historietes i esforços, aconseguirem recuperar la marxa i continuar per una senda que va seguint ara la marge dreta del riu en direcció a l’aparcament. Esta senda ix de la mateixa àrea recreativa. Acosteu-vos cap al riu i la voreu. Aproximadament a 1,2 km arribàrem al pont que permet creuar el riu, i que dóna al Molí Guarner (un antic molí hidràulic de farina) i la Casa de la Llum, on evidentment es produïda, mitjançant turbines, electricitat per alimentar la fàbrica de Mompó, a Xàtiva. Ara són llocs d’interpretació i un hostal, si bé estaven tancats. Des d’aquest punta ja reprenem sense pèrdua i ben contents, el camí de tornada.

Característiques de la ruta:
Circular: 7,5 km
Pràcticament plana
Temps en moviment: 2h 40 m. aprox
Edat dels xiquets: 3 anys i 5 mesos (Joan – a peu), 16 mesos (Guillem – en motxilla), 20 mesos (Martín – en motxilla)


En Wikiloc:





Powered by Wikiloc

diumenge, 24 de gener de 2016

La Creu de Sant Esperit

Ara que comencem a fer eixides amb un menut de tres anys que camina per la muntanya sense motxilla sempre busquem rutes que siguen curtes, al voltant d'un màxim de 4 quilòmetres, i la veritat és que ens consta prou trobar senders amb estes característiques. A més a més vivim a la ciutat de València així que els caps de setmana que estem a casa busquem llocs que no estiguen massa lluny. La serra Calderona és perfecta per estar a prop de la ciutat i ideal per disfrutar-la en hivern.

La ruta la vàrem realitzar el dia 9 de gener de 2016. Començàrem a pegar-li voltes al cap a vore on podíem anar dissabte de matí i vam pensar en un lloc que ens agrada molt, Sant Esperit, i concretament vam pensar que seria una bona opció pujar a la Creu. Ja fa uns quants anys que pujàrem i recordàvem la bona ubicació, la bona vista i que era un sender curt per anar amb xiquets. Amb alguna pista i un poc d'intuició vam pujar-hi. La ruta es troba en el paratge del Monestir de Sant Esperit


Monestir de Sant Esperit del blog «Els colors de la terra»

Este espai pertany al terme de Gilet (Camp de Morvedre) el qual es troba a 30 km de València i a 6 km de Sagunt. Per arribar al poble heu d'anar per la carretera de Terol des d'on vos desviareu cap al poble i una vegada allí heu de creuar tot el poble fins arribar a l'ultima redona on un senyal indica que tot recte s'accedeix al Monestir de Sant Esperit. Després d'uns 3 km arribareu a l'Àrea Recreativa de Sant Esperit on ràpidament trobareu l'accés a un gran pàrquing a mà dreta. Des d'ací comença la nostra ruta. L'Àrea Recreativa és perfecta per anar amb menuts. Té molt d'espai per córrer, moltes taules de picnic, banys, zona per fer torrades (amb precaució i seguint les normes), zona de jocs infantils i a més a més una ampla zona d'acampada lliure amb capacitat per a 100 persones. A la baixada de la Creu podeu dinar, jugar i passejar per la zona mentres sentiu les campanades del bonic Monestir de Sant Esperit.


Vista de la muntanya de la Creu des del pàrquing


Com ja hem comentat abans este camí el vam fer amb un poc d'intuició i es va convertir en un recorregut lineal curt, 3 km anada i tornada, i ple d'emocions. És una pujada senzilla, curta i molt entretinguda. Des de la creu hi ha una fantàstica panoràmica de la zona de Sagunt i el castell, la mar i el port cap a llevant, així com la pròpia Calderona amb els cims del Xocainet i la Redona cap a la zona de ponent, al seus peus, una bona vista aèria del monestir de Sant Esperit. No es tracta d'un camí planer, primerament perquè s'ha de pujar a la Creu amb un desnivell no massa gran, 200 metres, però en un tram curt, de forma que la pendent és prou elevada, i en segon lloc perquè hi ha pujades que s'han de fer amb molta roca. Què volem dir amb tot açò? Que si és la primera vegada que els vostres fills van per la muntanya no feu esta ruta, però si pel contrari estan acostumats serà una ruta divertida on hauran de ser un poc escaladors i és per este motiu que podem qualificar esta ruta com a emocionant. Si bé la ruta és senzilla, per a Joan, amb 3 anys a hores d'ara, va resultar en alguns punts un poc complicada. Per una banda, en alguns punts les pujades són ben marcades; per altra, en alguns punts la ruta travessa zones de pedra solta, o bé passos rocosos sense cap perill però que complicaven la progressió del menut. Així i tot, i tret d'algunes protestes aïllades, la ruta val la pena.



Vos avisem que esta ruta no està senyalitzada de la forma que nosaltres la vam fer, només per alguns trams vam vore marques però en cap cas no es tractàvem de marques normatives de PR, estàvem fetes amb esprai o marcades amb mollons de pedra. La ruta la vam començar per la part del pàrquing més propera al monestir des d'on ix el camí del Xocainet i que es dirigeix a la muntanyeta del mateix nom. Si bé es pot agafar directament aquesta pista i ascendir per ella poc a poc, hi ha una alternativa més bonica i entretinguda que és ascendir per una senda que discorre en paral·lel al barranc i la pista. Ho podeu veure fàcilment al track que hem pujat al wikiloc (però atenció! La fotografia per satèlit que per definició col·loca el wikiloc i el track no s'ajusten al 100% -recomanem que per situar millor la ruta canvieu on posa "Altres mapes" al cantó superior esquerre del wikiloc el mapa base i trieu l'ortofoto PNOA de l'IGN, molt més confiable). Si seguiu la senda, a uns 500-600 metres eixireu de nou a la pista. Continueu pujant. A uns 200 metres haureu d'estar atents i agafar una senda molt poc visible que ix cap a la dreta i ascendeix per la muntanya. Nosaltres ens la vàrem botar, i vam haver d'improvisar. El que vam fer va ser pujar per una de les entrades als bancals de tarongers uns 100 metres per endavant de la senda que calia agafar, creuàrem el bancal i enganxàrem la senda després de travessar el bancal. Tot açò pot sonar un poc complicat, però no té pèrdua. En qualsevol cas, consulteu el track i ho voreu clar. A partir d'eixe punt resta un ascens sense pèrdua per una senda ben marcada i molt entretinguda. en uns 150 metres aproximadament eixireu a una pista  des d'on tindreu una molt bona panoràmica del Xocainet i la Rodona a mà esquerra. 




Seguiu uns pocs metres la pista i ràpidament desvieu-vos cap a la dreta ara ja en direcció a la creu. Ja sols queden uns 300 metres per arribar-hi. Una vegada allí podreu gaudir d'unes fantàstiques vistes del Camp de Morvedre cap a la mar, del Monestir als peus de la muntanya i de les valls i muntanyes de la Calderona que rodegen aquell paratge.





 Per tornar nosaltres optarem per desfer el camí de pujada, si bé sembla que és possible baixar per altre senda que segueix els postes elèctrics que pugen per l'altra vessant. En qualsevol cas, i com que no vam veure clara la senda per aquella banda, vam decidir que seria més fàcil tornar pel mateix lloc, si bé ara vam tractar de seguir la senda "correcta". 




Com podeu veure al track, el camí és el mateix, excepte al punt on vam travessar el bancal de taronger. Ara, en lloc de travessar-lo i tornar per eixe punt a la pista, vam seguir la senda i baixàrem per ella fins la pista. Atenció, és molt entretinguda, però molt frondosa, i pot dificultar la progressió amb la motxilla, així com desesperar al xiquets més menuts. En alguns punts cal anar amb compte amb les branquetes dels pins i les argelagues, i en altres hi ha algunes baixades de pedreta solta que aconsellen baixar el cul a terra.



Característiques de la ruta: 
Lineal: 2'97 km (anada i tornada)
336 m - punt més alt
144 m - punt més baix
200 m - desnivell 
Temps en moviment: 2h 13 m. aprox (moooolt tranquils, al ritme de Joan i amb les parades necessàries per observar els pins, els bolets, les plantetes...).


Edat dels xiquets: 3 anys (Joan) i 11 mesos (Guillem)

En Wikiloc:



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...