dilluns, 9 de gener de 2017

De la Font de l'Or al Pi del Salt: circular per la Serra Calderona a Nàquera

Per tancar amb alegria les festes de Nadal, hem decidit tornar a la nostra serra Calderona. I en molt bona companyia hem fet part del PR-329, al terme de Nàquera. Ha sigut un dia fantàstic, de solet i bones temperatures, si bé en començar la ruta ens hem sorprés en comprovar que tota l’ombria encara estava completament gelada -i això que eren ja vora les 11 del matí!


La ruta l’hem començada a la Font de l’Or, una font on molta gent va a agafar aigua i on hi han un parell de tauletes de fusta. Per arribar-hi, cal entrar a Nàquera des de València, per la carretera de Bétera o des del Bypass, per l’eixida 315, Náquera--Moncada, i fixar-se en entrar al poble en un camió de bombers que ara és un monument al voluntariat de protecció civil i està a l’esquerra. En arribar a l’altura del camió, cal girar a la dreta per on indica “Fuente del Oro”, continuareu per una carretera entre xalets fins arribar a la font. Just hem deixat els cotxes a la mateixa font. No és un lloc massa bonic perquè funciona com a aparcament del restaurant El Salt, que està allí mateix, però a nosaltres les tauletes i la fonteta ens han servit per fer un agradable pícnic després de la caminada.


Per començar a caminar cal seguir la carretera de pujada, que en pocs metres es transforma en una pista on hem començat a trobar les primeres indicacions del destí: el Pi del Salt. Hem seguit la pista uns 700 metres fins aplegar-hi al primer encreuament: a l’esquerra ix una pista per la que tornarem després; a la dreta continuem avançant en direcció al Salt. Uns 10 metres més avant hem vist un plafó on ens parla de les pedreres de la zona, i on arranca la pujada a la Penya Roja, a la que hem decidit pujar primer. Encara que el dia no era massa clar hem gaudit d’una vista molt xula de la part més costanera de la Calderona (Montcúdio, Alt del Pi, Pic de l’Àguila, Mola de Segart, Garbí…) i de bona part del territori de les comarques del Camp de Morvedre i l’Horta. La pujada no és gens exigent i paga la pena fer-la. Des del desviament al cim hi ha uns 900 metres, però sols uns 130 metres de desnivell. És un bon lloc per fer un mos.


Després cal retornar pel mateix camí fins l’encreuament i continuar per la pista, sense pèrdua (sols hi ha una bifurcació que cal seguir recte i tombar a l’esquerra) cap al Salt.A partir d'ací comencen les pedreres, i ràpidament s’arriba a l’àrea recreativa el Salt.


Per arribar-hi al pi cal seguir la ruta cap a l’esquerra i voltar el barranc, però val la pena anar primer a visitar el Salt i observar el sinclinal, un accident geològic molt cridaner. Encara que ja no es veia caure l’aigua al Salt, s’hem callat i en el silenci encara es podia escoltar la remor de l’aigua al barranc de les darreres plutges.
I ara ja en direcció al pi, evitant alguns tolls d’aigua de la pista. La zona del pi és xula: aquell enorme arbre allí, envoltat de les antigues pedreres, que convida a parar i a jugar una bona estona… I ara ja sols queda continuar la pista.


A uns 500 metres del pi, hem aplegat al coll des d’on es veu el Fenassar. Ací hem agafat el ramal que baixa i que està ben indicat: Font de l’Or, a uns 1300 metres. Aproximadament a uns 800 metres més, hem arribat de nou al primer encreuament, uns metres abans de la pujada a la Penya Roja, i des d’on ja sols ens quedava tornar a la Font.



De nou la Calderona torna a sorprendre'ns, quan pensem que ja ho hem fet tot bons amics, coneixedors de la zona, ens regalen noves rutes perfectes per als menuts, en este cas de poc més de 6 quilòmetres al llarg dels quals Joan ho ha passat d'allò més bé. Una ruta curta, senzilla i molt propera a la ciutat de València. Després del nostre picnic (amb cistella british i tot) hem tornat a casa a bona hora per deixar-ho tot aclarit per a la tornada al cole demà dilluns.

Característiques de la ruta: 
Circular: 6,18 km
Desnivell: 325 m
Temps en moviment: 2h 30 min. aprox. (amb molta calma)
Edat dels xiquets: 4 anys (Joan) i 23 mesos (Guillem dins la motxilla)


Powered by Wikiloc

dilluns, 21 de novembre de 2016

Cap de setmana a Penàguila a la Casa rural Valor

Ja feia un temps que teníem ganes de fer una escapada familiar. I, com són les coses!, uns bons amics ens havien recomanat anar-hi a la Casa rural Valor de Penàguila. Així que després de mirar diferents llocs que tenim pendents de visitar amb calma (la Tinença, els Ports, Hoces del Cabriel…), ens va picar l'enyorança de les velles (i belles) rondalles que encara no havíem contat als nostres fills i ens decidírem per Penàguila, ja que esta casa rural esta tematitzada en les rondalles recopilades per Enric Valor.

Durant tota la setmana ens hem preparat i hem reviscolat el «Dimoni fumador» o la vella de dol del llavador de «I queixalets també!»... i vés per on que en arribar a la Casa, Germán, el propietari ens diu que ens ha tocat en l’habitació de «I queixalets també!» Quina alegria! Com a mínim per nosaltres, perquè Joan estava un poc mosca amb eixa rondalla des de què el pare sherpa va fer una interpretació massa exagerada de la criatura trobada a la neu i el va fer tremolar de por. Però res d'això! I tots encantats d’estar en tan especial llogaret!

Ara que està tan de moda això de “family friendly”, la casa Valor ho és? Pensem que eixe és un concepte molt subjectiu i impossible de mesurar. Ara bé, si la qüestió és si hem estat a gust i còmodes, la resposta és sí, sense dubte. Llavors per nosaltres sí que ho és. Què buscavem? Per nosaltres un lloc “family friendly” és aquell al qual no sents que els menuts molesten, i no hem tingut en cap moment eixa sensació. L'habitació era gran. Prou gran per dormir pare, mare i Joan en llits i el menut en un bressol que ens han deixat a la casa. I no ens hem sentit asfixiats. En el menjador els menuts tenen un raconet amb joguets i llibres per estar entretinguts, i molt atents, ens situaven per sopar i dinar allà de vora. I una cosa que per nosaltres és fonamental: tenien una estupenda sopa, que és el menjar preferit dels nostres fills.
A més a més és una casa temàtica que gira entorn a la figura i obra d’Enric Valor, les rondalles i els paisatges que Valor va recuperar i embellir. Moment immillorable per contar als menuts aquelles històries si encara no ho heu fet.


Nosaltres solem buscar i anar a cases rurals amb cuina per fer els nostres menjars -tots sabem que ix millor de preu. Però en esta ocasió no ens abellia pensar en res d'això, així que hem dinat i sopat a la casa. Podreu gaudir de cuina casolana, on volem destacar plats de la gastronomia comarcal com la pericana o les coques per desdejunar-se, entre d’altres. Les postres, magnífiques -flam de carabassa ara que estem de tardor, panacota de torró ara que Nadal asoma el nas, o la tremenda coca de xocolata. I menció especial per als plats de bolets que casualment tenien el diumenge, ara que és època: pintxos de puntxeta, coques de trompeta de la mort o lasanya de bolets variats… quina meravella!

Què podem fer un cap de setmana a la zona de Penàguila?
Us anem a contar el que hem fet nosaltres la qual cosa no vol dir que siga exclusivament el que us oferix esta zona.

Visitar el llavador del poble on podreu contar-vos la rondalla de “I queixalets també!”, no patiu que la trobareu escrita a un plafó a la paret. Es troba en la part baixa del poble. Cal passejar per entre els oms magistralment descrits per Valor i anar més avall del parc infantil.


Visitar la cova de “El Dimoni fumador”. Per tal d’arribar-hi heu de pujar fins el calvari i seguir el seu traçat. Cal travessar vàries vegades la carretera i finalment agafar una senda per pujar-hi. Dissortadament no està indicada, així que consulteu al wikiloc el track de la pujada al molló, ja que passa per allí i està marcada (paciència, en breu el publicarem - si no podeu esperar i aneu a Penàguila, pregunteu i de segur vos ho indicaran).



Si voleu allargar un poc l'excursió a la cova, podeu continuar pujant fins de vora el Castell, a un promontori rocós que anomenen el molló. La senda per pujar no està marcada, però és senzilla i si seguiu el track no té pèrdua. El que sembla més difícil és arribar al Castell pròpiament dit, ja que cal travessar un pas de roca pelada amb certa caiguda i que nosaltres no ens vam atrevir a fer amb els menuts. En uns dies us parlarem d’esta ruta al blog.



Passejar fins el Jardí de Santos. És tracta d’un curiós i bonic jardí botànic situat a la finca del mateix nom que pertanyia a un terratinent del poble, Joaquim Rico, i que ha sigut cedit a l’Ajuntament. Inclou un hivernacle amb orquídies, una bassa rodejada de moltes espècies de plantes i un laberint de xiprers i teixos del què fins i tot als adults ens pot costar eixir. No deixeu de jugar a perdre-vos i trobar-vos allí dins! Cal dir que actualment el Jardí està tancat provisionalment, però a la Casa Valor tenen unes claus que molt amablement vos deixaran. Des del poble podeu anar i tornar per un circular i junt al Jardí de Santos trobareu una zona per fer picnic i també jocs infantils que els menuts gaudiran.


Esperem trobar un ratet per parlar-vos amb més cura de la ruta al castell i al Jardí de Santos però en tot cas ací teniu una bona proposta per passar un tranquil cap de setmana a l’Alcoià, menjar bé, gaudir de la natura i dels vostres fills i filles.

diumenge, 13 de novembre de 2016

Circular pel Castell d'Aielo (Vall d'Albaida)

La ruta de hui ens ha dut de nou a la Vall d'Albaida, en esta ocasió al Castell d’Aielo o de Rugat - la majoria de referències que hem trobat l'anomenen Castell d'Aielo però la nostra sorpresa ha sigut que al llarg de tot el sender es fa referència al Castell de Rugat. És una ruta senzilla, ideal per anar amb els menuts. Hui hem fet esta excursió gràcies a l'organització del Club de muntanya AGDA de Salem, al qual pertanyem tota la família. Les eixides del Club es plantegen amb dos possibilitats, una llarga per als més muntanyers i una curta per a totes les edats. En total han sigut uns 6 km on hem pogut gaudir de la meravellosa ombria de la serra del Benicadell.
El grup ha estat conformat per 6 adults, 4 menuts senderistes d’entre 4 i 11 anys i Guillem en la motxilla, i la ruta ha deixat amb molt bon sabor de boca a tots i totes!


El recorregut és el sender SLCV-43, i ens porta del poble d’Aielo de Rugat al castell i tornada per una circular, per tant la ruta pot iniciar-se on vulgueu. Nosaltres hem optat per pujar amb els cotxes un poc més amunt del Molí d’Aielo per tal de començar directament l'ascensió cap al Castell per la senda de l'ombria. Si consulteu el mapa del wikiloc fixeu-vos que des d’on hem deixat els cotxes cal tornar enrere uns metres per la carretera per començar a pujar. De seguida voreu una fita amb les indicacions. És una senda estreteta, molt entretinguda, per la qual poc a poc però sense parar anireu ascendint-hi cap al Castell entre pins, coscoll, algunes falagueres… una vegetació ombrívola que malgrat la sequera es conserva prou exuberant. Sense pèrdua i després d’uns quaranta minuts de caminar, arribareu al Castell.



El castell és una fortificació d'origen musulmà que formava part del sistema defensiu de la taifa de Xàtiva i protegia la serra del Benicadell. És un lloc estratègic des d’on hem pogut veure clarament el castell de Xàtiva, el de Carrícola i l’ermita de Castelló de Rugat. Les vistes són fantàstiques i hem aprofitat per esmorzar i gaudir del solet del novembre.


En baixar del castell, hem agafat la senda que baixa per l’altre vessant en direcció a Aielo. Esta senda baixa xino-xano cap a la font de Ferri. Hem travessat alguns enllaços i desviaments per visitar altres indrets de segur ben interessants, però nosaltres hem optat per no deixar la senda principal. Encara que no té cap pèrdua, en el track teniu assenyalats alguns punts on hi ha possibilitat de desviar-se.
Hem continuat baixant fins arribar finalment a la font de Ferri, això sí, fent alguna paradeta en un arbocer per prendre forces!


La font de Ferri marca una bona fita en el recorregut. Ací és creua el nostre sender amb la Ruta de l’aigua de Montitxelvo, que ja vàrem fer fa temps i tenim encara pendent de contar-vos (així de desastres  som!). Dissortadament la sequera quasi ha fet desaparèixer la font, de la que ara sòls brollava un filet d’aigua quan era normal que tinguera un bon toll. En qualsevol cas és un raconet molt agradable.


En passar la font cap a l’esquerra entre baladres de bona talla, hem eixit a una pista formigonada on està la cruïlla de diversos senders i hem tombat cap a l'esquerra per seguir la carretera fins Aielo.


Com que els cotxes ens estaven esperant més enllà del Molí, ara cal seguir els senyals del sender, travessar el poble i pujar per la carretera fins el Molí. Com que els menuts ja ho havien donat tot i s’havien portat com uns campions els hem deixat jugar en el parc que hi ha de vora el llavaoret i el Molí mentre alguns dels majors hem pujat fins els cotxes.


Un matí molt bonic que hem gaudit tots, ens ha acompanyat el bon oratge (quin plaer dóna anar en màniga curta al mes de novembre), els companys de viatge (no hi ha res millor per als xiquets que anar amb més xiquets per la muntanya, i no hi ha res millor per als pares que sentir les rialles dels menuts i que cap d'ells pronuncie eixa frase tantes vegades sentida... Estic cansat!) i un trajecte que ha estat tota una sorpresa no sols pel paratge i les vistes, sinó també per les bones condicions del sender i la bona senyalització. Apunteu-vos-la, us la recomanem encaridament!

Característiques de la ruta: 
Circular: 6,14 km
Desnivell: 275 m
Temps en moviment: 2h 30 min. aprox. (amb molta calma)
Edat dels xiquets: 4 anys (Joan), 5 anys (Vero), 6 anys (Noa), 11 anys (Iria) i 21 mesos (Guillem dins la motxilla)




Powered by Wikiloc
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...